• Atenció: les dades introduïdes no són correctes.
  • Registra't

Els emigrants valencians a Nova York foren també alcaldes en la República i represaliats el 1939

‘La guerra de sempre’ trau a la llum el reformisme que dugueren d’Amèrica i la persecució que van patir en acabar la guerra

 

Els valencians que van emigrar fa un centenar d’anys als Estats Units no només van dur diners per comprar terra i un estil de vida més modern. Molts pobles de la Marina Alta, d’on provenia més de la meitat dels emigrants, van tindre durant la República alcaldes i càrrecs importants que havien treballat a l’Amèrica del Nord. Eren homes que tenien més bagatge que els seus paisans. Allà havien vist una manera diferent de viure i de governar. I, per això, en tornar i ser elegits, van voler aplicar als seus pobles les reformes necessàries perquè ací hi haguera més justícia, llibertat i igualtat. És un dels resultats més cridaners del projecte Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York, dut avant per InfoTV, i que apareix en el documental La guerra de sempre, el tercer de la sèrie, de 82 minuts de durada.

Pego, el Verger, Benimantell, Pedreguer, Gata, Tormos, Benissa, Beniarbeig, la Vall de Gallinera, l’Alfàs del Pi, Murla o Famorca són alguns d’eixos ajuntament governats des del 1931 en avant per regidors republicans i d’esquerres que havien aprés a Nova York que les coses es podien fer d’una altra manera. Militen, en efecte, en el Partit Socialista o en l’Esquerra Republicana de Manuel Azaña, però no busquen implantar cap model soviètic revolucionari. El que tenen en ment és el que han vist als Estats Units, un capitalisme a penes matisat per la compassió i que no tindrà fins a les presidències de Franklin Roosevelt (1933-1945) cap sistema públic de pensions o de prestacions per desocupació. Però, tot i així, ja era molt més just que el vell sistema caciquil imperant als seus pobles.

Estos pobles van conéixer aquells anys reformes fiscals que faran pagar més impostos als que més tenen; escola obligada fins els 16 anys contra el treball infantil; guarderies per als més menuts per fer possible el treball dels pares; pavimentat dels carrers i arribada de l’aigua potable... Però la guerra i la postguerra en van endur per davant tanta bona intenció. I tot i la moderació que van exhibir a partir del cop del general Franco i que van intervindre en alguns pobles per evitar l’assassinat de persones de dretes, tots els casos detectats en la investigació desembocaran l’abril del 1939 en l’exili, en uns quants anys de presó o fins i tot en alguna execució, com la d’AquilinoBarrachina, alcalde de Pego entre 1932 i 1939.

Una segona onada migratòria només per a nascuts als EUA

La segona part del documental està dedicada a la postguerra, que va generar una segona onada migratòria cap als Estats Units. Esta opció, però, va estar reservada únicament a aquells joves valencians que havien nascut vint o trenta anys arrere als Estats Units, al si de les famílies emigrades i després retornades. Nomes ells, per tindre dret a passaport americà, tenien el pas franc al seu país de naixença. I se’n van anar, a pesar de les dificultats que els va posar el govern de Franco. Una volta van arribar allà, ja van poder reclamar els seus parents més pròxims, per començar una nova vida, la del somni americà, ben lluny de la misèria política i econòmica de l’Espanya de la postguerra.

I hi ha un quart documental, que completa esta tetralogia, Els valencians d’Amèrica (88 minuts), que s’estrenarà a mitjans del 2016, però ja disponible en el DVD de durada doble que s’ha editat i on apareix també La guerra de sempre. Tots ells estan firmats pel periodista Juli Esteve, com a guionista i director; i per Antoni Arnau i Esther Albert com a responsables de la imatge, l’edició i la postproducció.

En este quart documental ens centrem en la vida que han tingut tots els valencians que es van quedar a l’Amèrica, tant els que van anar abans del 1920 com els que emigraren en la postguerra. Predomina entre ells l’obrer industrials de Connecticut, però també hem trobat vius soldats que van desembarcar a Normandia, supervivents de l’atemptat a les Torres Bessones, beisbolistes famosos, artistes de Broadway... En la majoria d’ells apareix la nostàlgia per la terra que van deixar arrere, fins al punt que molts, en jubilar-se tornaran ací per a sempre o aniran i vindran sense parar per atendre com millor saben els dos mons que conformen la seua identitat múltiple.